Skip to content

Recomanacions nadalenques 2011

Desembre 17, 2011

Ve Nadal, s’acaba l’any i per bé o per mal toca comprar regals. Si l’any passat ja vau regalar un Plan B i les vostres amistat ja tenen totes el Roomba o la Thermomix, o senzillament no teniu 500 € per a gastar alegrement, aquí us fem algunes propostes de regals amb preus entre els 10 i els 35 € i que podeu estrenar en la mateixa sobretaula de Nadal.

Recordeu que també podeu rellegir l’entrada que vam fer fa un temps amb alguns consells per a regalar un joc i també de a on en podíeu comprar.

Time’s Up: després dels torrons, qui es veu amb cor d’encarar un Pandemic o un 7 Wonders? Més val començar amb una cosa lleugera lleugera com aquest Time’s Up. S’escullen quaranta cartes amb personatges i els equips se les hauran d’explicar els uns als altres. La gràcia? A la primera ronda es pot dir tot per a definir els personatges, a la segona només una paraula, i a la tercera és amb mímica.

Un joc que us funcionarà amb tothom i disponible en pràcticament qualsevol botiga de jocs per uns 20 €.

Hanabi: el nostre cooperatiu per excel·lència, reeditat recentment per Cocktail Games. N’hem parlat vàries vegades i per a vàries coses, però segueix sent un joc fantàstic que per 9 € us farà trencar el cap una estona.

King of Tokyo: un joc senzill i sense massa complicacions però que us farà passar una gran estona si entreu en el seu món de monstres gegants que competeixen per a destruir Tokyo. Si sou dels de posar-hi més pa que formatge, i no teniu vergonya de cridar-li a la sogra “Gigasaur destrossaaaa!!” és el vostre joc.

L’inconvenient: el preu que s’enfila a uns 35 € i la dificultat de trobar-lo en botigues habituals. Ens remetem als enllaços amb botigues especialitzades al començament de l’entrada.

21 Motins: la quota nacional està representada per aquest fantàstic joc de gestió de recursos i col·locació obra de Pere Pau Listosella. Com a mariners insatisfets que som, ens amotinarem per tal d’ocupar el lloc del capità i governar el rumb del vaixell. Comprant-lo fomentem producte local, editat per una editorial local (Asylum Games).

Finca: un dels últims jocs editats en català per Devir, l’editorial punta de llança en l’edició en català. Un joc vistós de posicionament de personatges que ens converteix en pagesos mallorquins (si, si, ho heu sentit bé. Potser és perquè l’autor és alemany) que han de recollir fruita a les seves finques.

Una horeta de joc, senzill si no us voleu complicar i amb tema si voleu fer-ho. Preu al voltant dels 30 € també.

Stone Age: entrem en el pes mig. Un joc de col·locació de personatges que ens situa en plena d’edat de pedra i en la lluita per la supervivència. Això vol dir que hi ha moltes possibles opcions, però tenim gent limitada i els nostres contrincants també pot ser que les ocupin primer.

Després de jugar a tots els anteriors, aquest suposa ja un altre nivell que farà les delícies dels que busquin un repte superior. Carregat de fusta per a simular els diferents recursos, també farà les dels maniàtics de les bones produccions.

Alerta, preu entre 30 (edició en alemany) i 35 € (edició anglesa) i tampoc disponible a la majoria de botigues.

Si algú es compra algun d’aquests jocs, i ens vol fer algun comentari sobre què li sembla, serà molt benvingut per anar afinant el nostre criteri.

De Catalunya o en català (2011)

Novembre 30, 2011

Aquesta entrada, havia de tenir una periodicitat aproximadament mensual i desafortunadament en l’any de vida del blog és la segona que faig.

Però després del moment “català emprenyat” de l’altre dia, compartit per altra gent i tot; sembla un bon moment per a donar també una visió positiva sobre el joc de taula al nostre país. No és el gran quadre, però són petites pinzellades interessants.

Aquí juguem en català! Aquesta interessant campanya de l’editorial Devir vol promoure el joc en català. Està clar que volen promoure sobretot els seus jocs en català, però qui els ho pot tirar en cara quan altres editorials del país els editen pràcticament tots en castellà. El catàleg de Devir.cat conté, de moment, clàssics com el Carcassonne o el Colons de Catan i jocs nous com Castellers o Verbalia. Esperem que el catàleg segueixi incrementant-se. Us incloc també el cartell

I el divertit vídeo de la campanya, obra de Joan Rosell. Alerta perquè hi ha un nou concurs a Facebook: si deixeu un comentari a la pàgina de devir.cat dient quins són els quatre jocs que visita el nostre mípel vermell, podeu guanyar un exemplar d’algun d’ells.

Sidibaba: durant la última Fira de Jocs d’Essen, celebrada l’octubre passat, es va presentar Sidibaba, un joc del català Kokorin (Pere Pau Listosella) publicat per Hurrican Games.

Portada definitiva de Sidibaba

Sidibaba és una versió del Teseu, un joc que l’autor va crear ja fa molt temps. A través d’una mecànica molt original, els jugadors s’endinsen a la cova dels quaranta lladres i han d’anar decidint cap a on tirar. Llàstima que les llànties d’oli només permetin veure fins al pròxim encreuament.

Des d’aquí felicitem en Kokorin que aquest any ja va publicar el 21 Motines amb la nova editorial Asylum Games, i ara fa el salt internacional.

Jinx, Dixit Jinx: Dixit, qui no coneix Dixit? Doncs la casa Libellud seguirà editant novetats en la línia d’aquest joc d’associació. Quina és la gràcia direu? Doncs que l’autor del pròxim joc de la línia, Dixit Jinx, és el català Josep Maria Allué.

És un home tant discret que ha costat déu i ajuda trobar informació per a aquesta entrada. Sort que el van entrevistar fa uns anys la gent de Jugamos Todos.

L’Allue, conegut per les seves camises acolorides, ha publicat des de jocs d’autor com el Tobynstein o el Constelacions al joc de taula de la sèrie Física o Química; i actualment ha muntat la seva pròpia empresa.

Per aquelles coses dels drets i els contractes, el joc serà editat a Espanya per Homoludicus; i a la resta del món per Libellud i Asmodee, el què li garanteix una molt bona difusió i distribució.

Una altra felicitació pel Josep Maria, i esperem veure el seu joc pròximament a les postades de les botigues.

MIL (1049): l’editorial Homoludicus, ubicada a Granollers, es troba actualment en un moment de frenesí publicadora. Apart de jocs internacionals que editen en espanyol, com l’Ora et Labora o el Glòria a Roma, també estan encetant una línia d’autors locals. Sr. Homoludicus, per quan alguna edició en català?

D’aquests, ja s’ha editat i es va presentar a la passada fira d’essen, MIL (1049) de Firmino Martínez; un aficionat als jocs de taula que ha aconseguit la seva primera publicació després de passejar-se per totes les jornades hagudes i per haver amb el seu prototip.

Portada del MIL. Imatge extreta de la bgg

Vaig poder provar el joc i conèixer l’autor als Encuentros Nacionales de Juegos de Mesa que es van celebrar el cap de setmana passat a Granollers, i em va encantar veure algú tan orgullós de la seva creació. I puc assegurar que tot i que el seu usuari de la bgg digui que és gallec, en Firmino parla un perfecte català.

El joc ens situa a l’edat mitjana com a senyors feudals que s’han d’organitzar per a prosperar. L’ambientació temàtica és total, havent de casar filles o enviar-les al convent, tenir hereus, llogar soldats, etc.

Piu Con Jocs: el Jordi i el Gregori estan darrere d’aquest nom curiós. Amb base a Esparreguera, aquest duo ha aconseguit aquest any 2011 col·locar no un sinó dos jocs en editorials internacionals.

El primer és Grill Party, editat per Kosmos, i l’edició final del qual ja es va poder veure al passat Festival de Jocs de Córdoba. Mol il·lustrativa aquesta cronologia que relata es passos que han seguit des de la creació del primer prototip anomenat “Tigre y cocodrilo” fins a la versió final.

El mateix podem trobar per a l’Up&Down, inicialment “Bajo zero”, que publicarà Amigo.

Més felicitat per a Piu Con Jocs també i que puguin seguir aquesta mitjana de publicacions tan espectacular.

En resum, que ja es van fent cosetes. Si voleu promoure el joc en català i el joc dels autors catalans, aquí teniu algunes opcions per a trencar la tònica.

Jugar en català: hi ha vida més enllà de les bitlles catalanes?

Novembre 22, 2011

El pròxim dissabte 26 de novembre, un dia en què gairebé no passa res en el panorama lúdic nacional, es celebra la 8a Festa per al Joc i la Joguina en català.

L’esdeveniment organitzat per la Plataforma per la Llengua pretén fomentar la joguina i conscienciar els pares de la possibilitat de tenir en compte la llengua d’una joguina a l’hora de comprar-la. Segons estudis recents, només un 6% de les joguines del mercat contenen etiquetatge en català.

Contribuir amb aquelles editorials que tenen el ¿valor? d’editar en català és una opció que tenim tots de recolzar aquestes iniciatives incipients i aconseguir que cada cop n’hi hagi més. La festa conta amb l’animació dels dos jugadors més lingüístics del moment: Màrius Serra i Oriol Comas, amb el seu Verbàlia.

Fins aquí bé. Però davant aquesta fantàstica iniciativa he començat a navegar per la web de la Plataforma per la Llengua i del Consorci de Normalització Lingüística i la veritat és que n’hi ha per esgarrifar-se del profund desconeixement que es té des de les institucions del nostre país del què és el joc i com es juga a Catalunya.

Sembla que realment, per aquesta gent, no hi hagi vida més enllà del joc tradicional i infantil: les danses, les bitlles catalanes o els patacons són l’únic tipus de joc al qual, com a país, devem poder aspirar. Això et fa pensar si fem aquesta festa perquè toca, perquè ve Nadal…

Els tímids intents d’incloure altres visions sobre el joc no fan més que reforçar la sensació de deixadesa, de complir l’expedient que traspua tot plegat: enllaços obsolets, llistes poc acurades i mal mantingudes, webs farregoses…

Està clar que no hi ha diners per tot ni per tothom, i menys ara, però no és pas d’això del què estic parlant; i si hem de fomentar el joc i la joguina en català, no serà (només) posant quatre inflables un dissabte al matí al Passeig de Sant Joan.

Acabo la rebequeria disculpant-me per si algú s’ha sentit ofès per algun dels comentaris. Tinc tot el respecte del món per al joc tradicional i per al joc infantil, el què em molesta és que sembla que no poguem sortir d’aquí. També per a la gent del Consorci per a la Normalització Lingüística i la Plataforma per la Llengua, que fan una feina molt necessària al nostre país. Però ¿no costaria? demanar buscar suport en entitats o persones que treballin el joc avui en dia. Aquí, aquí o aquí, per dir-ne alguns.

Buscant jocs per Amsterdam

Novembre 16, 2011
tags:
by

Països Baixos: 16 milions d’habitants, o almenys això diu la Wikipèdia en català, i una superfície total de poc més de 40.000 km2. En resum, quatre en un terròs. Per cert, llengua oficial és el neerlandès que té moltes semblances amb la llengua que es parla al país del joc de taula per excel·lència (Alemanya), amb el qual comparteixen a més, un bon tros de frontera.

Entre això i el domini de l’anglès que es pressuposa a tot holandès, un podria suposar que si s’escapa un cap de setmana a Àmsterdam i vol aprofitar per a comprar jocs de taula, no li serà complicat trobar gangues en anglès o en alemany…. ja!

La botiga de jocs per excel·lència a Amsterdam és The Game Keeper (alerta per a navegants, pàgina en holandès exclusivament).

The Game Keeper

Aquesta botiga, situada en una zona força cèntrica d’Amsterdam, a pocs minuts de la casa museu d’Anna Frank  i la Plaça Dam, conté a priori la majoria de jocs que podríeu estar buscant, incloent  una bona selecció de cartes, infantils de la casa Haba i abstractes.

I quin és el problema doncs? Que el 80% dels jocs de la botiga, estaven en neerlandès!! Ja sé que podria haver-me baixat les instruccions traduïdes de la BGG, però ja tinc prou problemes amb l’alemany com per a entrar amb el seu cosí germà. I apart, que tampoc eren especialment barats.

La culpa d’això la tenen les dues principals editorials holandeses: 999 Games i White Goblin Games que tradueixen la majoria de jocs.

White Goblin també edita jocs propis com el Rattus, el Norenberc o a la recent Fira d’Essen, el Panic Station.

Motivat per aquest fil de la BGG, vaig fer altres intents de trobar jocs de taula en grans galeries i centre, però es van quedar en Legos i jocs familiars.

En fi, la cacera força infructuosa, una excusa més per a donar voltes per una ciutat poc coneguda.

Només em queda aplaudir la política editorial d’aquestes cases que, en un país on hi ha un domini generalitzat de l’anglès i la llengua oficial s’assembla molt a l’alemany; decideixin traduir-ho tot igualment.

Llàstima que s’independitzessin d’Espanya cap allà al 1648, potser se’ns hauria enganxat alguna cosa. El mercat és un altre també…

Una curiositat més, en la visita a la casa museu d’Anna Frank hi ha exposat un joc de taula propietat del nen de l’altra familia que s’amagava amb ells. El joc es diu “Het Beursspel”, que es traduïria com a “Joc de la Borsa”. Fa pensar, i esperar que dins la desgràcia els proporcionés algunes estones d’alegria i diversió.

Foto de "Het Beursspel". Extreta de "Guía web de Anna Frank"

Ghost Stories d’Antoine Bauza, “esto va a ser una matanza”, cooperatius amb motor de cartes (III)

Novembre 4, 2011

És de nit, una nit més negra que la gola d’un llop negre. El poblet de nom desconegut és en silenci… els vilatans dormen tranquilament, aliens al mal que els amenaça. I és que el què no saben és que el seu poble està construït sobre l’indret escollit per Wu-Feng, gran senyor de l’infern per a conquerir el nostre món. Sense previ avís, dimonis i fantasmes de tot tipus i forma comencen a manifestar-se pels carrers, però alerta, només són l’avantguarda!

Wu Feng s’està preparant per a reencarnar-se i tornar a caminar sobre la terra… Només quatre guerres taoistes i alguns vilatans poden evitar la seva victòria.

Aproximadament aquesta és l’ambientació prèvia a Ghost Stories, el joc del qual us parlarem avui.

És un cooperatiu amb motor de cartes com Pandemic i La Isla Prohibida però obra d’Antoine Bauza, més conegut últimament pel 7 Wonders i, en aquest bog, pel Hanabi.

MECÀNICA

El taulell està constituït per nou lloses de poble, cada una de les quals permet fer una acció diferent; i els quatre taulells dels guerrers. Les nou lloses es distribueixen a l’atzar en una graella de 3×3 i els taulells dels taoistes tenen cada un dues bandes que confereixen als jugadors habilitats diferents. D’aquesta manera el joc guanya en rejugabilitat i en exigència.

Pel què fa als torns, el joc segueix la línia dels altres que ja hem comentat: en cada torn es destapa una carta que representa l’acció del joc, en aquest cas un dels fantasmes de Wu-Feng que apareix; i després el jugador pot fer una acció.

Ghost Stories no té victòria prèvia, s’ha d’aguantar com un campió 45 fantasmes de la baralla i llavors encara vèncer l’encarnació de Wu-Feng que ocupa el lloc 46. Si ho fem abans de què s’acabin els 55 fantasmes de la baralla, haurem guanyat.

Per descomptat podem haver perdut molt abans si els nostres taoistes moren o els esperits ens embruixen el poblat… però no ens avancem.

Després de treure la carta de monstre, col·locar-la en algun lloc lliure (si n’hi ha), i fer l’acció d’entrada del monstre; el jugador pot desplaçar-se una casella i fer l’acció de la llosa on ha anat a parar o bé atacar els monstres amb què estigui en contacte.

El ventall de monstres és força ampli. El recuadre de baix a l'esquerra és l'acció (digues-ni més aviat putada) que fan al entrar en joc

Fer servir adequadament les lloses de poble serà imprescindible per a guanyar

Per a atacar es tiren els tres daus de combat i hem d’aconseguir tants punts de cada color com la resistència del fantasma que estiguem atacant. Per a reduir el factor d’atzar, disposem de taos que són punts d’energia de cada color que es poden gastar per a acabar de derrotar al fantasma. És a dir, si necessitem tres blaus i en traiem dos, gastant-ne un altre de blau de la reserva, podem derrotar el fantasma igualment.

Derrotar monstres i algunes lloses ens recompensaran amb taos.

I ja està direu? Xupat no? Doncs no! Perquè els monstres estan pensats per donar-nos pel sac tant com es pugui: des dels monstres tontos que fan sortir un altre monstre, els que ens bloquegen les habilitats especials dels jugadors, els que ens bloquegen daus o taos; la lluita contra el mal no serà un camí de roses.

Per a acabar-ho d’adobar, existeixen els esperits  que van avançant progressivament i que si arriben al poble encantaran lloses i no les podrem fer servir.

Ups! Ens han encantat tres lloses!! S'ha acabat la partida, un altre dia serà.

A l'esquerra esperit que acaba d'entrar en joc. El seu company de la dreta no es pot matar amb daus

Una situació força habitual: 9 monstres en joc, dos esperits en marxa i el simpàtic de dalt a la dreta que ens reté un dau de combat mentre està en joc

Les lloses de poble ens donen taos, fan retrocedir esperits, reviuen taoistes morts, ens permeten guanyar Budes que eliminen monstres directament, etc. qualsevol ajuda per petita que sigui serà benvinguda.

Me’n descuidava, si arribeu a la carta 46 sortirà una de les encarnacions de Wu-Feng. Es trien a l’atzar però val a dir que tenen força tela! L’heu de guanyar abans que s’acabin les deu cartes que quedin a la baralla. I ànims, que això només és el nivell principiant. En el nivell infernal es posen en joc tres encarnacions.

Vols caldo? Dues tasses!!

JUGANT

El primer que cal dir és que Ghost Stories és un joc difícil: el títol de l’entrada i que és l’expressió amb què em van presentar el joc, ja ho deixa clar. No és com un Pandemic (i encara molt menys una Isla Prohibida), que amb dues o tres partides ja veus per on va. M’han calgut unes cinc o sis partides i escollint (en teoria són a l’atzar) les habilitats dels taoistes per a poder guanyar.

Tot i que la dificultat pot ser (de fet, ha estat, per tossut jo!) una bona motivació per a esforçar-se amb un joc, i més si te n’acabes sortint; Ghost Stories sempre se’m fa massa llarg. El monstre vint-i-cinc, per dir alguna cosa, ja no aporta més al desenvolupament de la partida; es tracta només d’anar aguantant fins que surti Wu-Feng. Si tens una bona estratègia ho sabràs també a mitja partida, i després és anar aguantat.

I si no la tens també et quedarà clar i la veritat és que la lluita per a la supervivència és força angoixant. Vària gent amb la que hi he jugat els han passat prou les ganes de tornar-hi a jugar.

Els daus introdueixen una component d’atzar molt desequilibrant, però cada cop tinc més clar que si vols guanyar n’has de dependre el mínim possible, tenint sempre la possibilitat d’utilitzar taos complementaris, budes, lloses, etc.

Un punt a favor del joc és la possibilitat de jugar en solitari. Això que és força complicat en els joc competitius, és senzill en els cooperatius.

Pateix també del gran defecte de la majoria de cooperatius amb motor de cartes, que és l’efecte líder. És a dir, un jugador que ja coneix el joc pren el lideratge i guia els moviments de tots els jugadors. El gran ventall d’opcions disponible ho fa encara més acusat que en altres jocs del mateix estil.

ENS AGRADA:

– L’ambientació colorista i detallada. Tots els fantasmes tenen noms com Uncatchable (“l’intatrapable”) o Sunken Lady (“donzella ofegada”), que faran les delícies dels amants de posar-hi més pa que formatge.

– És un repte estimulant.

– Cooperatiu (per bé i per mal)

– Bon solitari

– Depèn molt de l’atzar, però és bo perquè t’estimula a trobar la manera de dependre’n el mínim possible.

NO ENS AGRADA:

– Massa llarg: la mecànica s’esgota en la segona meitat de la partida. La lluita per la supervivència desmoralitza molt. En aquest sentit el joc es torna poc amistós i tens poques ganes de tornar-hi a jugar.

– Cooperatiu (per mal i per bé)

– Procliu a l’efecte líder

BONUS: Ghost Stories disposa de vàries ampliacions que inclouen cartes promocionals com Chuck No-Rice (paròdia de Chuck Norris) o Jean Claude Van Rice (paròdia de…). La última ampliació publicada tot just aquest octubre passat, ha estat Black Secret, on un dels jugadors es fica a la pell del mateix Wu-Feng.

3 recomanacions per a la Castanyada

Novembre 2, 2011

La nit del dia 31 d’octubre és un dia excel·lent per quedar amb els amics i aprofitar per treure la pols a algun joc de taula participatiu. Tot s’ha de dir que la temàtica de por és molt sucosa lúdicament però per tal de no traïr les nostres tradicions sempre podem acompanyar la partida d’uns bons panellets amb moscatell.

Hombres Lobo de Castronegro és un joc participatiu on els jugadors hauran d’ocultar la seva identitat per tal de sobreviure, desemmascarar els homes llop o evitar ser lapidat pels veïns del poble. Un dels jugadors és el narrador que pot afegir salsa a la partida per donar-hi un toc més terrorífic.

Gloom és un joc de cartes d’estètica gòtica per a un màxim de 5 jugadors ampliable amb diverses expansions. No ha estat editat aquí i només està disponible en anglès. Cada jugador representa una família de desgraciats éssers monstruosos que guanya punts de victòria acumulant desgràcies fins al inevitable final. Paral·lelament cal evitar la victòria dels altres jugadors subministrant-los moments feliços. És a dir que la puntuació i la victòria són tot el contrari de l’habitual. Les regles proposen que cada jugador, en col·loar les cartes desenvolupi una història tramant els successos que planteja cada carta.

Arkham Horror és un complex joc de taula basat en l’univers de H.P. Lovecraft. Els jugadors prenen el paper d’un investigador, un periodista, un detectiu, etcètera i tracten d’evitar que un blasfem ésser d’una altra galàxia, un Primigeni, engoleixi el món i sembri la desgràcia. És col·laboratiu i es juga contra un conjunt d’esdeveniments i monstres que es mouen a l’atzar, seguint les indicacions d’unes cartes.

Festival de Jocs de Cordoba! Jugant non-stop!

Octubre 30, 2011

Fa tres setmanes es va celebrar el Festival Internacional de Juegos de Córdoba. Com ja us anunciàvem, una alineació astral va permetre que hi poguéssim anar i aquesta és la crònica de la història.

Divendres matí ens vam llevar molt d’hora i vam arribar molt d’hora a Córdoba. Després de la preceptiva visita a la Mezquita i una migdiada, a les 6 de la tarda ja érem fent cua davant el Palacio de la Mercé, encara pràcticament buit, disposats a jugar sense parar.

El primer joc, una estrena de Morapiaf va ser Vintage: un joc de gestió de recursos ambientat en la producció de Porto al nord de Portugal. El tema està molt treballat i té mecàniques resultones tot i que un pèl enrevessades (pel meu gust). Va agradar.

Produir Porto és més complicat del què sembla...

Les taules de novetats s’anaven omplint així que vam anar a la ludoteca de l’Associació Jugamos Todos a provar algun joc de la llarga llista de clàssics pendents que teníem.

El primer va ser el Tikal. Un joc d’exploració de jungles i majories amb una mica, bastant molt puteig entre jugadors. Ens va agradar molt tot i la ració de punyalades gratuïtes per tothom.

Explorant la jungla... Temples, tresors, volcans, punyalades traperes...

Després de sopar unes tapes (que es estrany, tapes a Andalusia), vam encarar il·lusionats Mundodisco, una de les estrenes del festival. El joc creat per Martin Wallace, autor de Brass i altres jocs de “calibre” similar; s’ambienta a la ciutat d’Ankh-Morpok dels llibres del Mundodisco de Terry Pratchett. La combinació no podia fallar…. donc si!! Desastre!! Joc de cartes caòtic, ple d’atzar, tema enganxat marranament i molt molt lleuger. És possible que si no tens tantes preconcepcions el joc t’agradi més. Jo li donaria una segona partida perquè no pot ser tant dolent.

Caos, caos, caos...

Tanquem la nit amb un Fortuna, una de les estrenes de LudoNova. Bona compensació entre atzar i estratègia per un joc de mig pes.

Dissabte non stop:

Alta Tensión: Director de Fábrica, joc de gestió de recursos i subhastes. Un cop entès molt fàcil de jugar, amb un bon equilibri entre mecàniques. Segurament l’incorporarem a la Ludoteca del Club del Joc de Manresa.

King of Tokyo, un dels jocs més xorres però dels més triomfadors del festival. Ajunta quatre monstres, una mecànica senzilla però ben combinada, una ambientació de ciència-ficció al més pur estil Godzilla i alguns amics amb ganes de posar-hi més pa que formatge; i passareu una gran estona.

El cansament començava a fer efecte, vam encadenar Yo soy el jefe y Hamburgum. El primer un joc de negociacions que no va arribar a ningú, y el segon un clàssic de la mecànica rondel que ens va deixar a tots freds.

El Samurai de Reiner Knizia va tenir tal impacte en les nostres neurones que no va ser ni fotografiat.

El cap de setmana va tenir lloc per a altres jocs més curts però alguns igual de bons com el Tricoda, l’Ice Flow o l’Snow Trails.

El Palau va estar a tope d’ambient tot el cap de setmana. Els vespres era difícil trobar taula.

Em va encantar veure-hi tot tipus de públic, des de gent jove a families i gent gran.

Atenció a la fidelíssima versió en gegant d'un joc molt conegut

En l’apartat més oficial, el festival tenia com a convidat Antoine Bauza, creador de 7 Wonders i Hanabi del qual me’n va firmar una còpia (ara en tinc dues…).

Al final el premi JdA (Juego del Año) va anar, en contra de tot pronòstic per a la Isla Prohibida. El guardó demostra el coratge per part del jurat de voler donar un perfil propi al JdA, negant-se a seguir les modes i les travesses que col·locaven 7 Wonders com a guanyador segur.

El premi a la millor web va anar per Gaming with my Suegra. El seu alma matter, Chemo, corria per allà. Un premi merescut a una labor molt més enllà del què és només el blog dins els jocs de taula.

L’únic inconvenient va ser aconseguir guanyar només les partides lleugeretes (King of Tokyo, Tricoda, Fortuna…). Està clar que només és culpa meva que el Ferran em tragués 20 punts a l’Hamburgum o que el Xevi em fotés al nassos un temple tikalià que havia construït amb tant d’amor, o la fitxa de magatzem que calia per a ser el super Director de Fábrica… A partir d’ara digueu-me FillerMan… a veure si em va millor…

En fi, una experiència fantàstica, i que està clar que et pots prendre de diverses maneres: jugant a tot drap (la nostra), anant a provar prototips de la gent de l’Associació de Creadors de Jocs LUDO, fent lligams i coneixences, o una mica de tot. A veure l’any que ve…