Skip to content

Diplomacy de Allan B. Calhamer, el joc de negociació definitiu!

febrer 20, 2011

Cada Nadal, un grup d’amics convoquen de manera informal una partida de Diplomacy. Jo hi he assistit dos cops, però imagineu-vos la èpica del joc que els jugadors més veterans recorden amb pèls i senyals qui feia què i el desenvolupament amb pèls i senyals de totes les partides.

MECÀNICA:

Ens situem al mapa d’Europa. Cada jugador porta un dels països existents: França, Alemanya, Àustria, Anglaterra, Turquia, Itàlia o Rússia. Val la pena aconseguir set jugadors per a maximitzar el conflicte. Hi ha països buits i susceptibles de ser conquerits com Espanya o els Països Baixos, i Suïssa que està al mig però és neutral.

Cada país té un determinat número de províncies algunes de les quals tenen punts de poder i que determinen el número d’unitats que podem tenir al final de l’any. Les unitats poden ser de tipus marítim o terrestre. Si conquerim territoris amb punts de poder, guanyem unitats; si els perdem hem de perdre unitats. Si guanyem unitats, però, s’han de crear sempre en algun punt de poder del nostre país d’origen. Si tenim tots els punts de poder del país d’origen ocupats per altres unitats nostres, no en podrem crear de noves.

El joc es divideix en els anys que es vulguin, normalment deu. Cada any consta de primavera i tardor i en cada estació es fa un moviment de totes les unitats. És a la tardor que s’actualitzen el número d’unitats en base als punts de poder que es posseeixen en aquell moment.

En un torn, cada unitat fa una acció i aquestes poden ser:

–          Desplaçar-se per mar o terra. En cas de desplaçaments terrestres, només ens podem moure un territori, mentre que en el cas dels marítims, sempre i quan tinguem vaixells que ens transportin, podem anar a qualsevol regió costanera.

–          Atacar un territori veí

–          Donar suport a un atac. Si una sola unitat ataca un territori ja ocupat per una unitat enemiga, es considera un atac un a un i no prospera. Per tant necessita d’un suport per a desequilibrar l’atac. La unitat que dóna suport ha d’estar en contacte amb la que ataca. Si la regió on hi ha aquesta unitat és atacada, es talla el suport.

–          Acomboiar: vaixells que transporten unitats de terra, seves o d’un altre jugador. Per tal que el comboi es produeixi, totes les unitats marítimes que el formen han d’acceptar-ho i hi ha d’haver vaixells en totes les regions des la de sortida fins a la de destí.

Si els atacs prosperen, les unitats vençudes no desapareixen sinó que es repleguen. No serà fins a la tardor següent que si ha perdut algun punt de poder, el jugador vençut hagi de fer desaparèixer alguna de les unitats.

El fet que necessitis suports provoca que sovint no n’hi hagi prou amb les pròpies unitats per a desencallar una situació i s’hagi de recórrer a PACTES, i per tant, a TRAÏCIONS (dues paraules que resumeixen el joc perfectament). Abans de cada moviment, els jugadors es reuneixen els uns amb els altres per a discutir i decidir l’estratègia. Pot anar bé fixar temps de 15 minuts per torn per a què tothom parli amb tothom. Us pot sorprendre, però s’acaba fent curt.

Després cada jugador escriu en una llibreta l’acció que fa cada unitat i quan tothom ho ha fet, es resolen. Si heu estat traïts, és aquest el moment en què ho sabreu. Quan hi ha conflictes a gran escala poden aparèixer problemes per a resoldre els atacs i els suports, però les instruccions del joc ja contemplen força casos per a solucionar els problemes.

Al final dels deu anys, el jugador amb més unitats guanya. Per a què us en feu una idea, una partida sol durar sis o set hores.

Detall: millor que hi jugueu en un pis amb vàries habitacions per a què els jugadors es puguin reunir en la intimitat sense problemes.

JUGANT

Com ja comentàvem, feu-vos a la idea que hi haurà garrotades (pactes i traïcions). Els territoris buits que donaran punts de poder addicionals es poden repartir durant el primer any, però arriba un moment en què el conflicte és inevitable.

Per a aconseguir un avanç important en un conflicte calen dues coses: primer poder-hi dedicar força recursos, és a dir, que les altres fronteres del vostre país puguin estar tranquil·les. Això vol dir establir pactes forts amb alguns aliats per a desmilitaritzar les zones allunyades del conflicte. Una bona manera és mantenir una equidistància de les fronteres, és a dir: jo m’aparto tres de la frontera si tu t’apartes tres. En el moment que algú ho trenca, que pot passar i passa; encara ens podem replegar. Segon, establir pactes per a l’atac. Els primers conflictes es creen generalment en els punts on conflueixen un mínim de tres països i es desencallen quan un és traït pels altres dos. Es tracta de fer la millor oferta per a intentar estar al bàndol guanyador.

No és només un joc de negociació. Tot i que la mecànica és senzilla, l’estratègia hi té una part important. Atacar des d’un lloc o un altre, atacar a les unitats que poden donar suport, desplaçar-se al territori on aniria una unitat atacada per a què no es pugui replegar i desaparegui; són només algunes de les consideracions que podem tenir en compte per a optimitzar els nostres atacs i defenses.

Depenent del país que us toqui haureu d’optar per una tàctica o altra. En el cas d’Anglaterra cal aprofitar els vaixells, França és fàcil de defensar però també ho té difícil per a prosperar, Alemanya, Itàlia i Àustria estan al mig de tot, Turquia està lluny però té poca projecció i Rússia té més unitats però també té molta frontera.

Sol ajudar a una ràpida obertura del joc que un dels jugadors declari ràpidament les seves intencions mitjançant atac a un altre país.

Consells bàsics per a sobreviure:

–          Intentar estar al bàndol guanyador de les traïcions. Com? Depèn del vostre carisma i de fer una oferta convincent.

–          Posicioneu-vos: intenteu establir aliances clares amb qui calgui i anar a destrossar als altres. Potser si sou Turquia no haureu de parlar amb Anglaterra fins bastant endavant del joc, però tindreu altres problemes abans. És un joc d’expansió, si intenteu nedar i guardar la roba, pot ser que aguanteu però tampoc creixereu així que segur que al final us pelen.

–          Preneu precaucions: fer un pacte no vol dir anar a ulls clucs. Si algú diu que s’aparta i no ho fa, és que hi ha quelcom que no veieu en dansa. Demanar equidistàncies o fer suports amb unitats de la reraguarda que no fem servir, ens poden estalviar més d’un susto.

–          Traïu sense compassió: sembla complicat però al final l’objectiu és la victòria individual. Si veieu que el vostre aliat us ho posa en safata ataqueu-lo ara perquè pot ser que després sigui tard. Com més gent hi hagi encara sobre el taulell de joc, serà més fàcil crear confusió i treure’n profit.

–          No us ho prengueu personalment: la primera traïció deixa mal gust de boca però així és el joc, no hi ha lloc per als sentiment!! Reestructureu les vostres aliances i intenteu recuperar-vos.

En resum, penseu que res del què us digui pot suplir jugar-hi: els primers posicionaments, els primers temptejos de possibles aliances, els pactes de no agressió que ens donaran confiança, el moment en què decidim trair algú, i potser els traïts som nosaltres, és clar; les reticències a trair als aliats… És divertit veure com l’atmosfera va evolucionant fins a arribar a moments en què ningú vol ser el primer a dir amb qui es vol reunir per a no donar pistes.

ENS AGRADA:

–          “Real como la vida misma”. Per a què jo guanyi, els altres han de perdre. Qualsevol pacte és circumstancial mentre ens beneficiï als implicats, però quan ja no ho faci… Per això cal afinar els instints i les dots de negociació.

–          La mecànica és extremadament senzilla i molt realista. Tot i que el pes del joc cau en la negociació, la part d’estratègia no es pot menystenir i és un plus. Pot arribar a moments, amb moltes unitats d’involucrades, d’una certa confusió però això sembla inevitable.

ENS DESAGRADA:

–          Porteu dinar perquè això no baixa de les sis o set hores, i això que sempre cau algun país abans dels aperitius.

–          Avís per a navegants: hi ha un component inevitable de kingmaking. És a dir, és fàcil que un jugador, al marge de la “lògica” del joc faci un atac, a vegades suïcida, contra altres jugadors per a perjudicar-los específicament. Si traïu, feu-ho amb estil.

SI T’HA AGRADAT, T’AGRADARÀ: wargames de llarga durada que personalment desconec

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: